No em veurà ningú, total... per anar a la granja...

Molts cops he sentit aquesta frase... Tenir una idea és fàcil, el més complicat és
executar-la. Així que jo que vinc del món de l’estilisme i m’he posat al de la ramaderia després de molts anys d’haver-la viscut de prop a l’empresa familiar… quan vaig idear MONOA pensava... Vols dir que n'hi ha per a tant? No creia pas que tirar endavant una bona idea i fer-la viable seria tant complicat.

Doncs sí, des de la primera escalfada mental a tenir-ho exposat a la resta del món, hi ha un abisme. Complicat no, complicadíssim, i més si no controles el món on et poses. Potser mereix una altra entrada al blog.

Ella (la Montse) tota la vida vinculada directament al món de la pagesia i ramaderia. Jo, la Sònia, no tant com ella ni molt menys, el meu pare pagès i ramader. Als estius a collir fruita i a la tardor, anar a la granja quan ells volien anar a buscar bolets.  Teniem 15 i 12 anys que amb la meva germana, agafàvem la moto i cap a la granja a les 8 del matí. Senyor policia, eren altres temps. Empenyíem la "vagoneta" per repartir el pinso. No tenim prou força i ens havíem d'apuntalar per espenyer-la, i quan agafava velocitat, llavors ja estava… Només feia falta creuar els dits perquè no hi hagi res que faci de fre. Menjar repartit i ja podem tornar cap a casa!

Feia temps que la Montse em deia que les dones no tenim reconeguda la nostra
naturalesa a la ramaderia. Jo no l'escoltava suficient perquè tots anem de bòlit, i si tenim 5 minuts tenim ganes de "no fer res", però aquell dia, als meus 45 anys, ho vaig veure clar.

Era l’any 2022, estava a la granja del meu pare i sentia que perdia la dignitat per fer un "pipi". Aclofada, mànigues arromangades perquè no se'm mullessin, cames ben obertes per no esquitxar-me. I… el mòbil, on el tinc? No et moguis, que et caurà i només falta que caigui aquí al mig… PERDONA???

Segle XXI, molta tecnologia a les granges, molt tractor gran que gairebé va sol. Des del telèfon es pot controlar gairebé tot i resulta que per fer "pipi" m'he de quedar amb el cul a l'aire, despullada, tot ben a la vista i vigila que no prengui mal??? I la meva dignitat com a dona? Qui l'ha tingut en compte? Algú ha pensat en totes aquestes dones que de manera directa o indirecta han estat i estan vinculades al camp, a la ramaderia o a qualsevol treball en el que sempre s'ha vist la figura masculina com a prioritària?

No és un tema masclista ni sexista, no vull posar etiquetes, no es tracta de buscar
polèmica, es tracta de dir les coses pel seu nom.

Es tracta de fer visible una situació que pateixen moltíssimes dones i ho han fet
resignades. Potser no conforme amb la situació que vivien, però amb la responsabilitat de portar una casa, una família i tenir cura de la seva gent gran, que ni pensaments d'anar-se’n a viure a una residència  "perquè de casa no me’n treuran"… Tots aquests fets i molts d'altres, fan que la dona no tingui ni 5 minuts en pensar com solucionar aquest problema. Al contrari: …“el xandall vell del nen no el llenço, el faré anar a la granja”, “aquests pantalons que ja no me'ls puc posar, seran per la granja que no em veu ningú...”

Però resulta que quan ets allí ve la tieta que viu a la ciutat, o es presenta un comercial de pinso i et veu amb el xandall vell del teu fill, els pantalons que et van justos i tu penses: "I no podien venir un altre dia??? Per què venen avui?". Excusa.
Perquè demà si no t'hagués vist ningú, t'ho tornaries a posar. Serien aquells o uns
altres i d'aquesta manera et resignes a continuar vestint de qualsevol manera per
treballar.

I clar... “Tieta quina sorpresa!! Veniu, entrem a casa...” I veus el teu reflex al vidre del tractor. "I havia de ser avui" i vols entrar a casa, però abans et treus les botes,
t'espolses, et rentes les mans, et mires al mirall i dius:... "I havia de ser avui.. quina pinta...” I entreu a casa i et tornes a veure al reflex de la porta i penses: "Quina fila que faig… I havia de ser avui" ...

Però és mentida això que et dius, és una excusa. Perquè avui t'han vist ells, però demà, com que no hi ha opcions diferents per tornar-te a vestir, aniries un altre cop amb un xandall vell, malles o uns pantalons desgastats. “Total... per anar a la granja...”

I arriba el dia que dius:... “Fins aquí. Vull anar vestida normal, vull anar vestida amb roba pel camp o per la granja”.

I et deprimeixes perquè recordes el teu reflex al vidre i encara et deprimeixes més
quan veus que no hi ha res al mercat pensat per a dones, que només pots aspirar a comprar-te un xandall nou. Eiii! Ja no és el vell heretat ; ). O pots comprar-te uns
pantalons de treballar d'home, de color negre, gris, blau marí, amb un polo,
dessuadora i poca oferta més.
Què trist oi? 

Calia fer alguna cosa, em deia la Montse. Les dones ramaderes i pageses necessiten una granota adaptada a les seves necessitats, pensada per a elles. I jo finalment li vaig fer cas. O és que ens havíem de continuar resignant i adaptant?
Per això estem orgulloses.

Sabem que fem bé la feina pel retorn que tenim de les nostres clientes. Estem
orgulloses del punt on estem i molts cops podríem perdre el control, perquè la mateixa impulsivitat que vam tenir aquell dia, l'hem tingut en crear més productes i tenir més cura de la dona.

Aquest va ser el nostre motiu per tirar endavant el MONOA per a dona, mentre una pensava que s'acabava un problema, l'altra veia una via de negoci... I quan parlàvem es creuaven els pensaments. Les dues veiem el mateix, una necessitat, una solució i una via de negoci.

Valia la pena no voler pensar en res més i continuar amb la idea.

Sònia Morell